diumenge, 8 de febrer de 2015

El morenc Félix Garzo, periodista i lletrista, autor de nombroses cançons i comèdies.

Article escrit per Joan Launes Villagrasa  i publicat al Programa de la Festa Major de Móra d'Ebre l'any 2013


De ben segur que hem sentit dir en alguna ocasió que l’autor del famós tango català “Fumando espero” era un morenc, em refereixo a Félix Garzo, pseudònim artístic d’Antonio José Gaya Cardús. Després d’investigar al voltant de la seva vida i trajectòria professional he de destacar la informació que es troba a l’article “Notícia de Félix Garzo, l’autor del “Fumando Espero” que va publicar Josep Maria Fort a la nostra revista La Riuada, l’any 1996, en el monogràfic dedicat a un segle de música a Móra d’Ebre.

Antonio José Gaya Cardús (Félix Garzo) era el fill gran d’Antonio Gaya i de Teresa Cardús. La família va arribar a Móra des del Perelló per qüestions professionals. L’any 1904 el pare ocupà la plaça de secretari de l’Ajuntament. La família es va instal·lar al segon pis del número 4 de la plaça de la Constitució, avui plaça de Baix, que abans havia ocupat el metge. La parella van tenir quatre fills més: Arsenio, Antonio, Manuel i Maria.

Arsenio va ser amic de Salvador Algueró Alberich, un descendent del Moro, amb qui va fer societat.

Manuel era sastre i tenia un taller a la placeta de la Verge. En aquest taller les cosidores diuen que cantaven les cançons de moda, especialment les de son germà Pepito, que els visitava alguna vegada. 

Antonio va treballar en topografia a Madrid. Es diu que a la capital acudia a la tertúlia dels escultors morencs Julio Antonio i Santiago Costa.

Maria, l’única noia, va nàixer a Móra l’any 1906 i és la més recordada a la nostra vila ja que sempre visqué a Móra. Participà en els inicis de Ràdio Móra i en altres activitats del poble. Va morir l’any 1972. 

Antonio José Gaya era conegut popularment a Móra com Pepito el Garzo; era alt i vestia amb capa negra i va centrar la seva vida a Barcelona, una vida cultural intensa i sovint polèmica, tant pels seus escrits com per les seves obres. Ell venia a Móra de tant en tant on tenia la família. 

A La Riuada del 15 de desembre de 1927, parlem de la primera època de la revista, es va publicar que Félix Garzo va estar uns dies a Móra i que va prometre la seva col·laboració en la revista. 

A Barcelona sembla que assistia a la tertúlia del cafè Moka on es trobava també amb altres morencs com Antoni Terrè.

Félix Garzo, com a lletrista, segons la Societat d’Autors d’Espanya, té enregistrades 93 obres; 92 són cançons i una comèdia (musical, anomenada Diablo Verde). La majoria de les seves obres les va fer en col·laboració amb Benito Ulecia Collado; alguna amb Joan Duran Alemany; tres, les més famoses o de més anomenada, amb Joan Viladomat: “Fumando Espero”, “El beso” i “Soldadito de España”, i una, “Cuando el amor pica”, amb Codoñer. 



La comèdia Diablo Verde està escrita conjuntament amb Antonio Seguró. Sembla que les cançons van formar part de dues o tres obres de teatre musical.

Darrerament he trobat més informació com a autor d’obres musicals a part de les esmentades fins ara, per exemple, a La Vanguardia del 19 de juliol de 1915 s’anunciava la representació al Teatre Còmic de l’obra Las vírgenes paganes de E. Garcia Alvarez i Félix Garzo i del jove compositor Joan Vert.

A finals de l’any 1923 es va estrenar al Teatre Victòria de Barcelona la revista La nueva España, entre els seus temes musicals hi havia el famós tango “Fumando Espero”. La revista d’un acte i diversos quadres de Félix Garzo amb música de Joan Viladomat i la participació del lletrista Vicenç va rebre dures crítiques en la seva estrena, com es podia llegir a la Vanguardia de l’11 de desembre de 1923. Ningú podia pensar que el tango de Viladomat i Garzo amb els anys assoliria un gran èxit i seria un dels més famosos.

Del Diablo Verde, trobem informació de la seva estrena, al Teatre Victòria, a La Vanguardia del 28 de febrer de 1925. S’anunciava com una revista amb un pròleg, dos actes i 10 quadres, de Félix Garzo i Antonio Seguro, anomenada també La Trompeta del juicio. L’obra sembla ser que va estar uns mesos en cartellera.



L’any 1927 es va estrenar al Talia de Barcelona El paso de Venus o las manchas del Sol obra que s’anunciava com un passatemps, còmic i líric, amb pinzellades de revista. La música era de Antonio Seguro.

L’any 1927 també va estrenar al Teatre Victòria l’obra Juan sin alma, una sarsuela que Garzo va fer amb música del mestre Segura. La crítica del moment deia: “Una bona sarsuela – bé el diàleg, ple d’acudits de bona llei i de frases d’efecte, bé les situacions, que acusen domini de la tècnica, digna dels aplaudiments amb que la va rebre el públic. La interpretació mereix tots els elogis”. El mateix any hi va haver una altra obra de Garzo en cartellera al Teatre Victòria, Las concejalas, una joguina lírica amb música del mestre Seguro. 

Al Teatre Victòria, el mes de febrer de 1930, es va estrenar una altra obra de Félix Garzo amb música de Antonio Seguro, ens referim a l’opereta revista El Caballero de la sonrisa, revista amb un pròleg i tres actes. Hi participava tota l’orquestra del teatre, 30 segones tiples i s’estrenaven 130 vestits nous.

Una de les darreres obres que va estrenar va ser El Circo, l’any 1952 al Teatre Victòria. Era una sarsuela amb música del mestre F. Font.

La polèmica va estar present en moltes de les obres de Félix Garzo fins i tot amb demandes judicials. L’any 1912 a l’Audiència de Barcelona es va veure una vista contra José Gaya (Félix Garzo) com a autor d’un cuplet que es cantava a la Sala Imperio de Barcelona i que es va denunciar per considerar-se immoral. Garzo va ser condemnat per la Sala a quatre mesos d’arrest major, reprensió pública, una multa de cinc-centes pessetes i inhabilitació temporal de càrrecs públics. 

Hem de dir que Gaya va conrear també el periodisme. L’escriptor riberenc Artur Bladé ens diu que va treballar al diari barceloní El Progreso. Aquest diari es caracteritzava per les seves tesis obreristes i anticlericals. També va fer col·laboracions al diari La Tribuna, de gener a setembre de 1913. El diari dedicava les seves pàgines a l’art i l’esport . Els diaris eren escrits en castellà. A La Tribuna Félix Garzo hi escrivia habitualment una columna poètica amb el títol “Musa festiva”, de tema divers i, més de tant en tant, firmava la secció “A la chita callando”, d’un to una mica més polèmic. El mateix diari parla de Garzo com a adaptador a l’espanyol d’una obra del músic Franz Lehar, autor de l’opereta La Viuda alegre. Es tracta de l’opereta en tres actes La última mascota, que es va estrenar al Teatre Còmic de Barcelona el dia 9 de juliol de 1907. El redactor destaca que “la adaptación española, debida al conocido periodista “Felix Garzo” es de las más sinceras que hemos visto, y nuestro compañero ha salvado con habilidad cuantos escollos se tropiezan al traduir operetas vienesas, basadas en argumentos fáciles. El verso es gracioso, bien rimado y cuajado de chiste de buena ley”.

Entre el càrrecs que va ocupar Félix Garzo hem d’esmentar el de president de la secció de varietats de la Societat General d’Autors Espanyols.

Es diu que Félix Garzo va portar a Móra una de les seves obres i que es va representar a La Democràcia l’any 1924, sense èxit, cosa que va decebre l’escriptor, ja que, segons diuen, les cançons eren molt picants i la família era molt religiosa. 

Félix Garzo es va casar amb Antònia Raurell i se’n van anar a viure a Santa Coloma de Gramanet, va morir el 6 de desembre de 1958 sense descendència. (La seva germana Maria i un nebot foren el darrers en cobrar drets d’autor). 

Pel que hem pogut saber, Félix Garzo va dedicar la seva vida a l’art d’escriure i no dubtem que a les seves lletres hi havia un cert regust morenc, con escriu Josep Maria Fort en el seu article.

Aquest és un petit recorregut per la vida i obra de Félix Garzo. En escoltar la seva cançó, aquest popular tango, “Fumando espero”, cantat per la Sara Montiel, recordarem un dels nostres morencs que, com molts altres, han deixat empremta en la història del nostre país.

Bibliografia

FORT, Josep M. (1996): “Notícia de Félix Garzo, l’autor del “Fumando Espero” dins La Riuada, núm. 6 

Joan Launes Villagrasa, 2013


dissabte, 31 de gener de 2015

Santiago Costa Vaqué, escultor i pintor (1895, Móra d'Ebre - 1984, Tortosa).


Santiago Costa i Vaqué
Santiago Costa i Vaqué va néixer el 2 d’agost de 1895 a Móra d’Ebre. Era fill de Joan Baptista Costa i Mani i de Mª Teresa Vaqué i Descarrega. Costa va viure la seva infantesa a la seva vila, concretament a cal "Soguer". De Móra d’Ebre anà a Barcelona on va estudiar a l'Escola d'Art de la Llotja. La primera obra, la va presentar a l'Exposició Internacional d'Art de  Barcelona. 
L’any 1917 es va desplaçar a Madrid on va viure amb el seu cosí, el també escultor de Móra d’Ebre Julio Antonio. A la mort d’aquest, Costa va decidir viatjar a Amèrica del Sud; fou a l’any 1925 quan tornà a Madrid on va celebrar entre els dies 2 i 26 de novembre una exposició a la Sala de la Biblioteca Nacional, una mostra que promogueren la mare de Julio Antonio i en Marià Benlliure, també escultor. El rei Alfons XIII fou un dels visitants de l'exposició; en veure l’escultura "Alavés", va dir: "Hay esculturas tan admirablemente hechas que aunque no conozca uno a las personas se da cuenta que el parecido tiene que ser completo"  ("La Epoca" 7-XI . "EL Universo" 8-XI). 
Tennista
Santiago Costa va fer infinitat d’exposicions: Madrid, Barcelona, Vigo, Reus, Saragossa i Móra. Aquesta darrera al setembre  de 1971.  
Móra d'Ebre i la Ribera d'Ebre sempre van estar presents en la vida i obra de Santiago Costa i la seva obra recorda els seus orígens riberencs. Entre les escultures fetes per Costa s'hi troben: "el remador", obre de bronze de 29.5 cm d'alt; "els sirgadors", de pedra calcària de Calatorao i 37 cm d'alt; "els segadors" també de pedra calcària i 51 cm d'alt, així com "el pagès", "el plantador", "el cavador"... La pintura de Costa també ens mostra l'estimació que tenia per la seva terra. De les nombroses obres fetes destaquen: "el carrer de la barca de Móra d'Ebre", "sínia", "Miravet", "la Picossa", "l'Ebre prop de Móra". Totes aquestes pintures estan realitzades a l'oli i sobre  fusta de 53 x37 cm. 

Maqueta de l'escultura de Sant Joan Baptista
Santiago Costa sempre que podia visitava la seva vila, on se'l recorda amb un bloc i un llapis a la mà, caminant pels carrers de Móra, direcció a la plaça de Baix, carrer de la Barca i l'aubadera, on Costa podia contemplar els homes del riu: sirgadors, llaguters, pescadors i les noies i nois passejant, gaudint de l'entorn natural del riu Ebre. Costa,  enamorat del seu riu, l'Ebre, recollia en el seu bloc tots els instants màgics que la gent i l'Ebre en aquells anys li transmetien; la seva mà no parava de dibuixar el paisatge i la seva gent; el color i la vitalitat dels personatges riberencs s'inmortalitzava en el seu bloc, on les fulles eren dibuixades per les dues cares, unes fulles que recollien minut a minut la sobrietat i el color de la terra així com els cossos i les formes dels homes  i dones del riu.  
L'escultura que va dedicar al seu cosí Julio Antonio és l'obra de Santiago Costa que podem veure a Móra d'Ebre; un monument realitzat gràcies a una subscripció popular promoguda per la revista de Móra d'Ebre "La Riuada". L'obra fou inaugurada l'any 1929 i ubicada al bell mig de la de plaça Dalt.
D'aquesta manera, Costa va voler estar present dia a dia al seu poble. 

Sanguina

Altres obres de l'escultor i pintor morenc que es poden veure a la vila són la col.lecció de pintures i dibuixos, i una petita escultura, amb què la seva família va obsequiar l'Ajuntament, i les obres de  l'artista que algunes famílies amigues de Costa conserven a casa seva. 
Però, on realment es pot gaudir de l'extraordinària obra de Santiago Costa és al Museu d'Art Modern de Tarragona, institució a la qual va cedir la totalitat de les seves obres, quan, a l'any 1983 va tornar a la seva terra. 
El primer volum del catàleg general dels fons del Museu d'Art Modern de la Diputació de Tarragona, editat l'any 1988, està dedicat a l'obra de Santiago Costa i Vaque i inclou les escultures, els dibuixos i les pintures d'aquest important artista riberenc. 
La primera part del catàleg inclou l'obra escultorica de Costa. Un total de 57 escultures estan classificades i reflectides en aquestes apartat. Entre elles cal esmentar "Minerva", obra de bronze de 150 cm. d'alt; "El Alavés", de terracotta i 31,5 cm. d'alt; "Diana", de bronze de 92,5 cm d'alt  i "Sant Francesc d'Assís", d'escaiola i de 106 cm d'alt. 
La segona part està dedicada a 140 dibuixos fets per  Costa, referits majoritariament a la figura femenina i al estudi del seu cos. 
La pintura de Costa es detalla en la tercera i  última part del catàleg. 113 obres donen a conèixer la seva tècnica, en els paisatges riberencs, de l'Aragó i de Madrid i en les marines. 
L'artista va morir el dia 3 de febrer de 1984 a Tortosa. L'any 1994 la seva família va decidir traslladar les restes de S.Costa a Móra d'Ebre, on descansen al panteó de casa "El Soguer". 
Tot i que Móra d'Ebre ja va dedicar fa uns anys a Santiago Costa l'obra escultorica situada a la plaça de baix (realitzada per Joan Segú, un altre escultor fill de la vila), amb motiu dels 100 anys del seu naixement, que es compleixen l'any vinent, seria un bon moment per recordar aquest il.lustre morenc que sempre tingué present la seva vila i la immortalitzar mitjançant les seves obres. 

La celebració del centenari del naixement de Santiago Costa ha de impregnar el seu poble nadiu. 


Bibliografia 
S. Costa - B. Messeguer  
Dos Artistes de l'Ebre Català 
A. Cot i Miró – 1986 

Santiago Costa i Vaqué  
Catàleg d'escultura, dibuix i pintura  
Editat per l'Excma. Diputació de Tarragona- 1988 


SANTIAGO COSTA, VISITANT MÓRA D'EBRE:  
  
·         Estàtua a Julio Antonio (plaça de Dalt).  
·         Casa nadiua, placa (carrer Julio Antonio)

·         Font-homenatge a Santiago Costa de l'escultor Joan Segu (avinguda Comarques Catalanes). 

publicat a moradebre.org al juny de 2009
- Joan Launes   

Record d’Artur Bladé cent anys després

Article escrit per Xavier Garcia Pujades al Programa de Festa Major de Móra d'Ebre l'any 2007

Artur Bladé i Desumvila


Tots els qui hem prestat alguna atenció a la figura humana i a l’obra literària de Bladé, sabem perfectament que la vila de Móra, com a capital de la comarca, va tenir una importància capital en la formació intel·lectual i política del nostre escriptor. Després d’haver viscut intensament el batec humà i paisatgístic del seu Benissanet natal –que fou la cisterna d’aigua pura d’on pouà el material bàsic per a la seva obra-, Móra d’Ebre apareix als seus vint anys, el 1927, com el petit nucli humà que farà desenvolupar les seves inquietuds culturals i polítiques.

Tot partí del Centre Instructiu Democràtic “La Democràcia”, de Móra, on exercia de mestre l’empordanès de l’Escala, Martí Rouret i Callol, el qual anà a cercar Bladé a Benissanet per a que s’incorporés a la revista “La Riuada”, que uns anys després, el 1931, poc abans de la proclamació de la República, es convertí en el setmanari “L’Ideal de l’Ebre”, l’objectiu del qual fou “impulsar l’organització republicana al districte”, com ha deixat escrit l’historiador flixanco Josep Sánchez Cervelló, el qual, amb el mestre i polític morenc Josep Solé i Arnal, han estudiat a fons aquesta etapa política a Móra d’Ebre.

En el conjunt dels seus textos –i sobretot a l’obra pòstuma “L’edat d’or” (Columna, 1996)-, Bladé dedicà pàgines delicioses a Móra d’Ebre, com les del capítol cinquè d’aquest memorable llibre, en què afirma literalment: “El primer diumenge de maig del 1915, vaig anar per primera vegada, i amb una gran il·lusió, a l’anomenada “Fira de Móra”. A partir de llavors, aquella Móra de “quatre mil ànimes” l’havia de guanyar per sempre, doncs no en va allí hi va conèixer, amb els anys, i sobretot en els temps esperançats de la República, alguns dels qui foren amics de l’ànima, com el “català excepcional” que fou Antoni Terré –a qui dedicà una excel·lent biografia (Pòrtic, 1976)- i correligionaris polítics com l’esmentat Martí Rouret –amb qui treballà en temps de guerra a la Generalitat, a Barcelona- , com Ramon Nogués Biset, que presidí la Diputació de Tarragona i les Corts espanyoles a l’exili (com pot llegir-se al llibre biogràfic que li dedicà Sánchez Cervelló, a Arola editors, el 2004) i com Antonio Jiménez, a qui Bladé, des de Mèxic el 1945, dedicà un emotiu article: “Un andalús a la fundació de l’Esquerra” (“La Humanitat”, núm. 10, març 1945).

Amb aquests seus amics –i tants d’altres-, Bladé va viure les tensions de la guerra, la desolació del primer exili a Montpeller i, amb Martí Rouret i Antoni Terré, la consolidació de la condició d’exiliats a Mèxic, viatge que, des de Marsella, feren junts el setembre de 1942. Tot això ens ho ha explicat Bladé en els seus llibres “L’Exiliada” (Pòrtic, 1976) i “De l’exili a Mèxic” (Curial, 1993), entre d’altres.

En un d’aquests, “Viatge a l’Esperança” (Pòrtic, 1973), Bladé descriu el viatge de tres mesos que féu a Catalunya el 1956, enyorat com estava de Mèxic estant. No pot deixar-se de llegir el capítol sisè d’aquest entranyable llibre, titulat simplement “Retorn al poble natal”, perquè allí s’hi concentra el Bladé més destil·lat en referir-se, després de vint anys d’absència, a les impressions que li provoca reveure la “terra natal”, és a dir, Benissanet, Móra, on pensa “en l’amic Terré (que actualment és a Andorra) i en altres amics morencs del bon temps”. Justament, va ser el morenc Terré qui anà a cercar-lo al port de Santander, per a fer junts en tren el viatge fins a Barcelona, i el qui, al peu del vaixell, el saludà amb l’expressiu crit de “Xeic!”, definitori de tanta història lingüística, com assenyala el mateix Bladé en el seu llibre.


Però una de les coses que més em commouen d’aquest viatge de Bladé, l’estiu de 1956 a Catalunya, és – a més del gran llibre que va fer- la coincidència pràcticament de dates amb el primer viatge que jo vaig fer, aquell mateix estiu amb sis anyets, vora l’Ebre, concretament al Priorat d’Els Guiamets, per l’estació del qual poble el que havia de ser el meu gran amic també passà per aquelles dates, camí del seu retrobament. Certament, hi ha coses, en la vida, que són significatives. El que per a Bladé va ser un retorn “provisional” (en espera del definitiu, el 1961), per a mi va ser l’inici d’un viatge al sud que no ha cessat. 

Xavier Garcia Pujades, agost 2007

Xavier Garcia a la  Biblioteca Comarcal de Móra d'Ebre el 7 de novembre de 2013
         

divendres, 30 de gener de 2015

Joan Caballé Goyeneche i els orígens del republicanisme morenc

Article escrit per Josep Sánchez Cervelló i publicat al Programa de la Festa Major de Móra d'Ebre l'any 2007

Joan Caballé Goyeneche


 Nascut a Montevideo el 1864 i mort el 1939. Passà la primera infància a Móra d’Ebre. D’aquest període escrigué a Tarraco, portantveu de l’Ateneu de Tarragona,  un enyoradís record d’aquells anys morencs. El 1890 es traslladà a Tarragona d’on fou regidor republicà. Col·laborà en diversos òrgans de premsa com Orden, La Publicidad i La Vanguardia.

Propietari i corredor de comerç, fou també fundador i primer president del Centre Industrial de Tarragona creat el 1899. El 1907 fou soci fundador de la Unió Democràtica Nacionalista (UDN) de Tarragona junt amb Pere Lloret de qui era cunyat. Presidí l’Ateneu de Tarragona el 1910.

La importància política de Caballé residí en la seva designació com a candidat de Solidaritat Catalana pel districte de Gandesa a les eleccions legislatives de 1907. La gestació de Solidaritat Catalana fou possible després dels Fets del Cu-Cut el 25 de novembre de 1905 quan els militars de la guarnició de Barcelona assaltaren la impremta que editava aquest diari satíric catalanista i la redacció de l’òrgan de la Lliga Regionalista La Veu de Catalunya per haver, suposadament, atacar l’honor militar i atemptar contra la ‘sacrosanta unidad de la patria”. A més s’hi afegi l’aprovació de la Llei de Jurisdiccións que ofenia clarament les llibertats públiques. Per tots aquests fets, la Lliga, els carlistes i el republicanisme nacionalista i federal segellaren una coalició electoral per afrontar el creixent cesarisme de la política espanyola.  La designació de Caballé com a candidat solidari que anà acompanyada del llançament del el rotatiu La Picossa, impulsat per: Francesc d’Asis Ripoll, factotum de la Lliga i nascut a Benissanet; Jaume Carner, natural d’El Vendrell i futur ministre d’Hisenda; i Ramón Nogués Cambra, un dels líders del republicanisme morenc.

Caballé Goyeneche, durant la campanya electoral de 1907, visità tots els pobles del districte, essent una novetat pels electors perquè fins aleshores els candidats dinàstics es limitaven a visitar les poblacions més grans i millor comunicades. Els actes més multitudinaris es feren a Gandesa i a Móra d’Ebre, amb Puig i Cadafalch, i donaren credibilitat a la seva promesa electoral que es faria un pont a la carretera nacional d’Alcolea del Pinar a Tarragona, unint les dues Móres. Caballé no es cansà de repetir, durant tota la campanya, que no estava sol i que podria aconseguir aquesta fita i, de fet, l’aconseguí tot i que no fou fàcil, perquè la promesa del pont havia estat el discurs recurrent de tots els candidats des de feia més de 20 anys.

Caballé resultà guanyador amb 4.173 vots contra els 3.306 del seu oponent conservador. En sortir escollit, i també de forma innovadora,  adreçà un Manifest als habitants del Districte de Gandesa en el que, després d’assenyalar que era una de les circumscripcions més pobres d’Espanya, també apuntava que “fora d’alguna excepció, no hi ha poble que no es trobi fortament dividit en dos bàndols, irreductibles al present, que lluiten ab constància esglaiadora i s’odien a mort, buscant sols l’ocasió de satisfer venjances verament africanes. En lo que afecta a la vida material, tot està per fer. Viuen isolats la majoria dels pobles, sense altra comunicació d’un camí de ferradura, per on sols poden passar cabres salvatges. Exemples: de Prat de Compte a Bot, de Batea a la Pobla, d’Ascó a la Fatarella, de la Figuera a la Bisbal, Margalef i Palma, de Miravet a Pinell. L’acció de l’Estat, la seva tutela o influència no es coneix per a res, i si es recorda al Districte de Gandesa que pertany a un país civilitzat [és] per la presencia del recaptador de contribucions (...) Que compleixi tothom en son dever, que no hi hagi vençuts ni vencedors i tingueu la seguretat que la influència que dona l’acta de diputat sols ha d’estar al servei del que es patrimoni de tots, sols ha de servir per a restablir la pau moral dels pobles, terriblement pertorbada avuy, y per al foment dels interessos generals de Gandesa y ses comarques, que tan abandonades es troben”. I concloïa afirmant que: “amb Solidaritat, Catalunya pot redimir-se y salvar Espanya. Per la virtut d’aquest moviment patriòtic hem regenerat el nostre Districte”. L’absoluta misèria que traspua d’aquesta radiografia era ben certa perquè la fil·loxera, que hi arribà a començaments del segle XX, havia provocat una gran pobresa i el conseqüent gran allau migratori però també l’inici del moviment republicà.

Amb motiu de la seva elecció, el Foment de Reus tributà a Caballé un homenatge a inicis de maig. Es demanà el suport de tots els ciutadans per aconseguir el pont damunt de l’Ebre. I, en el seu primer discurs parlamentari, recent estrenada la legislatura sol·licità, de forma molt subtil i intel·ligent, al ministre de Foment que l’Estat acabés l’obra deixada inconclusa feia 40 anys quan s’havia construït la carretera nacional a banda i banda de l’Ebre que s’havia de creuar amb un sistema de barques. Aquesta intervenció colpí profundament el ministre perquè feia 51 anys que aquella carretera nacional quedava truncada per l’Ebre i que només es podia creuar amb una barca que només funcionava de sol a sol. El ministre reconegué la necessitat de construir com més aviat millor aquella infraestructura i, després del compromís adquirit, el novembre de 1907 l’Estat s’incautà de la barca per establir un servei ininterromput, tant de dia com de nit. Finalment, el juliol de 1909 s’anuncià la celebració d’un concurs per construir-lo, essent la primera obra pública que sortia a concurs a Espanya.

Altres intervencions parlamentaries d’aquest diputat tingueren per objectiu demanar la creació d’una Granja-Escola Pràctica d’Agricultura per ajudar els pagesos a la replantació de la vinya destruïda per la fil·loxera; sol·licitar la millora de les comunicacions, assenyalant que la majoria de  pobles de aquella comarca es comunicaven per perillosos camins de ferradura; establir mesures fiscals que afavorissin als productors de vi i el seu consum en el mercat intern; demanar facilitats creditícies pels sindicats agrícoles de nova creació dels que ell en fou un dels impulsors a Corbera d’Ebre i a Flix, entre d’altres.

Fou reelegit el 1910 dins la candidatura de la Unió Federal Nacionalista Republicana. També ho fou el 1914 aquest cop amb el Partit Reformista. Perdé l’acta a les legislatives de 1916 perquè els radicals de Lerroux presentaren un candidat propi per tal de dividir el vot republicà i impedir el triomf de Caballé que, a més, tingué a l’influent diari republicà Foment de Reus en contra, perquè volia vendre l’aigua del seu mas a la ciutat mitjançant la Companyia d’Aigües de Reus, S.A. de la que era gerent. Però llavors els problemes se li anaren agreujant. Així, i com a conseqüència d’un desfalc de 200.000 pts. a la Companyia que dirigia, Caballé fou processat i sense la immunitat parlamentària fou condemnat a l’embargament de les seves propietats i passà gairebé dos mesos a la presó Model de Madrid l’estiu de 1917.

Acusà Marcel·lí Domingo de ser culpable de la pèrdua de l’acta a les legislatives de 1916, en no haver-li donat prou suport i haver-lo desacreditat. Però, això no sembla cert, perquè les rivalitats venien des de la primera elecció de Caballé el 1907 i pel seu gust de fer una política excessivament personalista i molt lligada a interessos econòmics no sempre transparents. Tot  i el seu empresonament continuà tenint una xarxa clientelar i d’influències al districte que el convertien en una espècie de “gran elector” a l’hora de conformar candidatures i teixir una malla d’interessos que asseguraven els resultats. Per això, a les eleccions de 1918, Caballé i altres dirigents de la UDN, davant la impossibilitat de tornar a presentar-lo per ser encara molt recent l’escàndol del seu empresonament, imposaren un altre dirigent de la UDR –Macià Mallol.  

A les eleccions de 1919 sols es presentà per Gandesa el radical Pich i Pon, essent escollit automàticament per l’article 29 de la Llei Electoral, mercès a un pacte que subscrigueren les diverses forces republicanes per dividir-se  la demarcació tarragonina. Pich, a l’hora d’escollir el districte de Gandesa per presentar-se, tingué en consideració el paper destacat que jugava Caballé, què des del febrer de 1918 havia ingressat al partit de Lerroux.

A les eleccions de 1920, ja mitigat l’escàndol econòmic que l’havia dut a la presó, es tornà a candidatar per Gandesa i, novament, fou escollit aquest cop per l’article 29. Però, després ja no es tornà a presentar més. El 1923 reconegué la dictadura de Primo de Rivera.

Durant la República l’activitat publica de Caballé anà esmortint-se gradualment, però la xarxa clientelar que hi establí i la dependència d’aquesta dels centres polítics de Reus i Tarragona subsistí. A nivell de realitzacions públiques al districte de Gandesa se li atribuïren les gestions per la construcció de les carreteres de Pinell a Móra d’Ebre; la de Venta de Camposines a Ascó... i l’impuls dels projectes d’abastament d’aigua a la Pobla de Massaluca, Batea, Gandesa, Prat de Compte i Pinell. Però sobretot cal destacar la construcció del pont que unia les dues Mores. El rèdit de la seva actuació feu que Móra d’Ebre li poses el seu nom a la plaça més important del poble; que amb el seu nom es bateges la Mutualitat Escolar creada el 1936 pels professors de l’Institut i que, en plena guerra civil, el bitllet de 50 ctms. emès pel consistori el juny de 1937 dugués la seva imatge.

Escrigué dos llibres laudatoris de la figura de Lerroux i molt crítics amb el nacionalisme català: La inferioridad de la raza catalana (Madrid, Viuda de Pueyo, 1918) i Sindicalismo y Socialismo (Madrid, J. Pueyo, 1920).

Josep Sánchez Cervelló, agost de 2007

Josep Sánchez Cervelló


dilluns, 19 de gener de 2015

Solcant les Terres de l'Ebre. Projecte de senyalització turística


L’any 2007, va tenir  lloc la inauguració del programa de senyalització exterior de tots els municipis i entitats municipals descentralitzades de les Terres de l'Ebre. Aquesta actuació va consistir amb la instal·lació de mòduls de senyalització interpretativa, els quals destaquen els atractius turístics de més interès de cadascuna de les poblacions del territori.

 L'import total del programa va ascendir  a gairebé 450.000,00 euros, els quals varen estar  finançats pel Pla de dinamització turística de les Terres de l'Ebre i una subvenció del FEDER en el cas de la senyalització que es van instal·lar a la Ribera d'Ebre. 

La idea de bastir una senyalització comuna a les quatre comarques de l’Ebre pretenia ressaltar el patrimoni paisatgístic, monumental, cultural i humà com a eix vertebrador del territori.

El Grup ABS de Serveis de Comunicació, dirigit per l’ampostí Toni Balada  i coordinat per Rubén Hierro, va ser l’encarregat de dur a terme el projecte d’informació turística. En la redacció dels textos varen participar una munió d’especialistes d’arreu del territori: Jordi Diloli, Albert Curto i Josep Sánchez Cervelló, Jacobo Vidal, Helena fible, Maite Subirats, Sofia Rivaes, Josep Maria Forcadell, Carme Queralt i Àlvar Arasa. Les il·lustracions foren realitzades per Javier Palacios, Josep L. Ferrer, Hugo Prades i Carme Lorente.

Entre els impulsors d’aquest projecte cal destacar a Josep Felip Monclús, director dels Serveis Territorials del Departament d’Innovació Universitats i Empreses de la Generalitat de Catalunya a les Terres de l’Ebre, Alfons Montserrat, president del Consorci per a l'Execució del Pla de Dinamització Turística,  Josep Solé Arnal president del Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre, Josep F. Moragrega, gerent del Consorci per a l'execució del Pla de dinamització de les Terres de l'Ebre  i Joan Launes, cap del departament de dinamització econòmica del Consell Comarcal de la Ribera d'Ebre.


A Móra d’Ebre els plafons de senyalització turística foren instal·lats al Passeig del Pont i es dedicaren a la navegació fluvial, els escultors de Móra d’Ebre, la Guerra Civil, la clotxa, l'Espai Natural de l’Aubadera i el Castell.

A continuació us ofererim alguns els textos i dibuixos de la senyalització instal·lada al Passeig del Pont de Móra d'Ebre, l'any 2007.


CAMÍ DE SIRGA

Dibuix: Josep L. Ferrer


Us trobeu al tram del camí de Sovarrec, conegut popularment com el Camí de sirga, perquè coincideix amb l’antic sender que usaven els sirgadors (peons del llaüt) per fer pujar contracorrent els llaüts carregats de mercaderies que navegaven per l’Ebre. Avançaven, estirant-los amb una corda gruixuda, lligada per un extrem a l’arbre del llaüt i per l’altre als seus muscles, que protegien amb espatlleres de fusta; també els carregaven i descarregaven.

Al llarg de tot el riu, els camins de sirga eren vitals per garantir l’enorme tràfic de mercaderies que durant segles ha discorregut per l’Ebre; en tenim notícies des del segle XIII. Sirgar era una feina duríssima, que requeria dels hòmens un gran esforç físic. Santiago Cosa va immortalitzar la memòria dels sirgadors en un monument a Móra d’Ebre.

Text: Carme Queralt

L'AUBADERA

Dibuix: Carme Lorente



La zona coneguda com l'Aubarera és un espai natural d'elevada diversitat i interès ecològic amb l'afegit de la seva proximitat del nucli urbà de Mora d'Ebre el que facilita l'accés a una part i a la seva utilització com a zona d'esbarjo. 



A l'Aubarera, i encara més a les altres illes fluvials d'aquest tram de l'Ebre, hi trobem el bosc de ribera, l'hàbitat més ric i exuberant de vora riu format principalment per aubes (Populus alba ), xops (Populus nigra), oms (Ulmus minor) i salzes (Salix alba). 



Aquest hàbitat és molt canviant en funció de l'època que estem, presentant un aspecte diferent en la vegetació i en la composició de la avifauna que hi habita, doncs és un biòtop pont entre les zones de aiguamolls del litoral vers el interior de la península Ibèrica. També cal destacar les seves dunes fluvials.

Text: Sofia Rivaes i Josep Maria Forcadell


ELS NAVEGANTS AL LLARG DE LA HISTÒRIA
Dibuix: Josep L. Ferrer

Tot i les dificultats pròpies d’un riu mediterrani, l’Ebre ha estat una via de comunicació des dels orígens de l’hàbitat humà. L’intercanvi de productes ha estat el principal motiu de la navegació riu amunt i riu avall. De les terres de l’interior peninsular han davallat excedents de blat i llana mentre que de retorn han remuntat per al seu comerç productes manufacturats. Embarcacions de poc calatge però de gran envergadura com els llaüts senyorejaven altre temps el curs mig i baix del riu. Des d’època ibérica, romana, islámica, medieval, moderna i fins la primera meitat del segle XX, els patrons i navegants dels pobles riberencs protagonitzaren l’art de la navegació fluvial. Móra ha estat sempre un dels principals embarcadors des d’on han sorgit bona part dels tripulants d’aquestes terres.   

Text: Albert Curto

EL CASTELL DE MÓRA

Dibuix: Hugo Prades
El castell de Móra d’Ebre és el resultat de diverses empreses constructives que han tingut lloc al llarg dels segles. De manera semblant al que succeeix a Miravet, Ascó, Tortosa i, sobretot, Amposta, l’edifici es troba sobre un petit turó d’aglomerat proper al riu Ebre, i en aquest cas s’ordena d’acord amb les corbes de nivell del terreny. Els seus orígens són anteriors a la conquesta cristiana i, malgrat les moltes modificacions que ha sofert al llarg de la història, encara es pot apreciar una organització en planta equivalent a les dels hisn d’època andalusina. Va pertànyer a la baronia d’Entença fins al segle XIX, moment en què, per darrer cop, va jugar un paper estratègic important durant les guerres carlines.

Text: Albert Curto

LA VOLADURA D'UN SOMNI

Dibuix: Javier Palacios

Entre les dues Móres, després de molts anys d’anhels, s’hi construí un pont l’any 1918 a la carretera nacional Saragossa-Barcelona, però sols es mantingué 20 anys perquè l’alferes republicà Josep Brú, de la 45 Divisió Internacional, l’ordenà volar el 3 d’abril de 1938, en arribar les tropes de la 50 Divisió nacional a la riba dreta de l’ Ebre. Més tard, amb l’inici de la Batalla de l’ Ebre els republicans no creuaren el riu per aquesta població, però els pas de les Divisions 35 i 11 per Ascó i Miravet encerclaren les forces franquistes estacionades al terme, fent centenars de presoners i ocupant la vila el 26 de juliol. Durant tota la Batalla, Móra d’ Ebre fou durament castigada per l’aviació i l’artilleria nacional, causant gravíssimes destroces que afectaren a dos de cada tres edificis. També fou un centre sanitari de primeres cures i de classificació dels ferits que eren destinats als hospitals de reraguarda. El 7 de novembre tornà a ser conquerida per la 1a Divisió de Navarra.

Text: Josep Sànchez Cervelló


Article publicat per Joan Josep Duran, alcalde, regidor de cultura i coordinador del projecte de senyalització turística a Móra d'Ebre l'any 2007.

Amb  aquest article vull expresar la meva gratitut i reconeixement a Josep Felip Monclús, Josep Solé Arnal, Josep F. Moragrega i Joan Launes per la Il·lusió, la implicació, l'estima i l'esforç per a dur a terme aquest i altres projectes importants que varem idear amb l'objectiu de recuperar la memòria històrica de Móra d'Ebre, la seva comarca i les Terres de l'Ebre.

Joan J. Duran


divendres, 2 de gener de 2015

El territori dels ilercavons


Conferència realitzada per la professora Glòria Munilla a la Biblioteca Comarcal de Móra d'Ebre el mes de maig de 1999. A la foto, d'esquerra a dreta, Joan-Salvador Ventura (president del CERE), Joan Josep Duran (CERE- La Riuada) Glòria Munilla (arqueòloga i profesora UOC), Francesc Gràcia (arqueòleg i professor UB) i Josep Solé Arnal (president de La Riuada)





ILERCAVÒNIA

Les descripcions del territori del Principat corresponent al segle III a.C. fetes pels escriptors grecs i llatins, indiquen que la regió del nord-est es trobava al mateix temps força fragmentada entre diferents tribus, i molt estructurada socialment a partir de sistemes polítics de tipus urbà governats per consells d’ancians i/o senats integrats pels individus més destacats, pels seus recursos econòmics i el seu prestigi militar o de llinatge, de les famílies i clans que formaven la tribu.


Els Ilercavons controlaven un territori de fronteres poc definides que llindaba al nord amb els cossetans (potser a l’altura del Coll de Balaguer), al sud amb els edetans (més avall de la Serra d’Irta, probablement abans de Sagunt), al nord-est amb els ilergetes (al territori nord de la vall de l’Ebre, prop de Mequinença), i al sud-oest amb els suesetans cap a la banda de l’interior del Baix Aragó. Les informacions referides a la seva estructura territorial provenen de la recerca arqueològica, malgrat que el text de l’escriptor romà del segle IV d.C. Rufius Festus Avienus, Ora Marítima, basat en un periple (descripció de les costes) massaliota (o potser púnic) del segle VI a.C. descriu una forta concentració de poblats, alhora que una considerable activitat econòmica: “Prop de la costa hi havia moltes ciutats. Aquí, doncs, es van aixecar les ciutats d’Hylactes,Histra,Sarna i la famosa Tyrichae. El nom de la ciutat és antic, les riqueses dels seus habitants són molt conegudes al llarg de les costes del món; doncs, a més de la fecunditat de la terra, gràcies a la qual el terra permet la cria de bestiar, vinyes i els presents de la rosa Ceres, els productes estrangers sons remuntats al llarg del riu Hiberus. Prop, una muntanya molt escarpada aixeca el seu cap altiu, i el riu Oleaum, tallant pels camps veïns, s’esmuny pel mig dels dos penya-segats d’uns ports. Tot seguir, el mon Sellus (aquest és el nom antic de la muntanya) s’aixeca fins l’alçada dels núvols. En els temps antics, tenia molt propera la ciutat de Lebedoncia, ara, els camps despoblats només té coves i caus de feres”. Diferents investigadors han interpretat els llocs descrits en aquests passatges en relació amb la topografia actual del territori, identificant enclaus com el Mont Caro, el Pas de l’Ase i, molt especialment la ciutat de Tortosa amb la Tyrichae de les fons.

Amb independència de l’exactitud del relat que fan les fons, alguns elements que formen part d’aquesta descripció es poden comprovar amb l'anàlisi de la documentació arqueològica. En primer lloc, el territori de la Ilercavonia presenta una gran densitat de poblats de primer rang (aquells que poden ser considerats com centres polítics o de control econòmic d’un territori ample, com ara Puig de la Nao (Benicarló), Puig de la Misericòria (Vinaroz), Moleta del Remei (Alcanar), Castellot de la Roca Roja (Benifallet), Castellet de Banyoles (Tivissa), Sant Miquel (Vinebre), Coll del Moro (Gandesa), i Tossal del Moro (Pinyeres), aquests assentaments son una prova molt clara de l'extrema jerarquització del territori, de la seva densitat d’ocupació i, al mateix temps, de l’ampla cronologia que cobreixen els diferents nivells d’assentament, car es pot resseguir de forma ininterrompuda la seqüència entre el segle VI i final del segle I a.C.

La segona afirmació interessant del text d’Avienus és la que fa referència al comerç de productes estrangers al llarg de l’Ebre. El riu va ser navegable fins a la segona meitat del segle XX, quan els envasaments i les rescloses van impossibilitar fer el recorregut a les barques de vapor i les embarcacions de fusta fins a Mequinença i més amunt. La recerca arqueològica ha permès constatar com a partir de mitjans del segle VII a.C. el riu va ser emprat pels mercaders i colons fenicis per distribuir les seves mercaderies als centres de poder econòmic i polític situats prop del seu curs. L’establiment d’Aldovesta (Benifallet) pot ser considerat com un port-of-trade (port de comerç) d’aquesta fase, destinat a intercanviar productes alimentaris de luxe, com ara el vi, l’oli o les salaons de peix, provinents de les factories semites del sud de la península Ibèrica i púniques de la Mediterrània central, pels excedents agraris i de metall acumulats pels indígenes de la zona. Com resultat d’aquests intercanvis es va produir un fort procés d’aculturació entre colons i ibers, amb la introducció de diferents elements tècnics i culturals. La distribució de materials fenicis abastà a un gran nombre de jaciments entre els que podem citar els de la Moleta del Remei (Alcanar), Sant Jaume-Mas d’en Serra (Alcanar), Barranc de Gàfols (Ginestar), Barranc de Sant Antoni (Ginestar), Puig Roig del Roget (El Masroig), i la Ferradura (Ulldecona), entre altres. 


El comerç amb els pobles de la Mediterrània, com ara els grecs foceus establerts a Massàlia, Empúries i Rhode, va desenvoluparse entre els segles VI i III a.C., afectant especialment als jaciments de la costa, d’on provenen interessants sèries de ceràmiques àtiques de figures vermelles i vernís negre, com ara les dels poblats de la Moleta del Remei (Alcanar) i Puig de la Nao (Benicarló); els púnics d’Eivissa i, més endavant, els primers mercaders romans d’ençà la segona meitat del segle III a.C.

El poblament ibèric de la Ilercavònia es configurà al segle VII a.C, probablement com a resultat d’un procés evolutiu intern en el que les poblacions del període del Bronze Final de la zona, augmentades amb aportacions poblacionals vingudes a través de la via de l’Ebre, van abandonar un sistema d’habitat dispers i molt poc estructurat per configurar nuclis de població concentrats amb domini efectiu damunt de grans extensions de territori. Aquesta organització es va mantenir sense gaires canvis fins el període de la Segona Guerra Púnica (218-202 a.C.), moment en el que la regió de l’Ebre va ser un dels indrets principals dels afrontaments militars. Uns anys després però, cap el 195, la repressió del cònsol Marcus Porcius Cato contra les tribus ibèriques arran de la seva sublevació, va fer que comencés la desestructuració del sistema tribal al perdre els caps el prestigi base del seu poder. Al llarg de la primera meitat del segle II a.C., i malgrat que les estructures econòmiques van sobreviure a la conquesta (servint ara a l’administració romana), les dificultats militars de la progressió dels exèrcits romans cap a la Meseta al llarg de les guerres celtibèriques van provocar la destrucció d’una bona part dels poblats situats prop del riu, car les seves muralles constituïen un greu perill potencial per les vies de comunicació de l’exèrcit romà. La progressiva implantació del sistema territorial romà, basat en les ciutats i les vil.les va concloure amb el poblament ibèric de la Ilercavonia.



Al costat dels poblats, el territori de la Ilercavonia és molt important per les recerques sobre el món ibèric pel nombre i l’interès de les necròpolis. El Coll del Moro (Gandesa), l’Oriola (Amposta), Mas de Musol (La Palma, Tortosa), I Santa Bàrbara (Mianes) son probablement el conjunt més important de llocs d’enterraments ibèrics de l’àrea del nord-est de la península Ibèrica, amb una seqüència cronològica que permet estudiar els ritus funeraris entre els anys 800 i 475/450 a.C.

La recerca arqueològica ha avançat molt en els darrers anys. Els estudis de territori sobre la cubeta de Mora o la plana d’Ulldecona han aportat dades molt interessants per completar la visió de conjunt del poblament. Jaciments com ara Castell (Ulldecona), Les Ventalles (Ulldecona) o Castell (Amposta), poden proporcionar en un futur noves dades sobre els sistemes de vida al llarg de la Protohistòria a la regió de la Ilercavonia.


Glòria Munilla. Universitat Oberta de Catalunya 
Francesc Gracia. Universitat de Barcelona 
Barcelona, 26 de juliol, 1999

Més informació:  Ibers a l'Ebre

dijous, 16 de setembre de 2004

Ilercavònia




Durant el període històric de la cultura ibèrica (segles VI  a  I a. de C.) l'actual Catalunya estava integrada  per  diferents  pobles ibèrics que compartien uns trets culturals comuns en els àmbits de la llengua, la religió, l'economia i la jerarquització  social, però alhora es diferenciaven territorialment per unes   fronteres poc definides i règims polítics sobirans. Aquest estats incipients, originats durant la primera edat del ferro, sorgiren de l'evolució interna de cada ètnia. Entenent com a ètnia el resultat d'un procés històric que conforma una identitat pròpia reconeguda pels seus mateixos components, i que parteix d'uns orígens, sentiments i destí comú. L'arqueòleg  Almagro-Gorbea   va definir el concepte d'ètnia  com "un ferm agregat de gent, històricament establerts en un determinat territori, que posseeixen en comú unes particularitats relativament estable de llengua i cultura, i que al mateix temps reconeixen la seva unitat i diferència respecte a altres formacions similars (auto-consciència), expresant-ho mitjançant un nom que es donen ells mateixos (etnònim).

Gràcies al textos clàssics dels geògrafs i historiadors grecs i romans  coneixem els noms i els territoris del mosaic de pobles que configuraven la Catalunya protohistòrica. De sud a nord els principals pobles ibers  mencionats en les fonts escrites eres els ilercavons, els ilergets, els cossetans, els laietans, els lacetans,  els ausetants i els indigets.  Els ilercavons controlaven el territori que llindava al nord amb els cossetants a l'altura del Coll de Balaguer (Hospitalet de l'Infant), al sud amb els edetants (abans de Sagunt), al  nord-oest  amb els ilergets ( prop de Mequinensa) i al sud-oest amb els suessetants (interior del baix Aragó). Aquest territori es coneixia amb el nom d'Ilercavònia i ocupava  les actuals  comarques de la Ribera d'Ebre, Terra Alta, Baix Ebre, Montsià i la zona del Priorat delimitada per  la Mola de Colldejou i la Serra del Montsant, a més dels territoris esmentats del País Valencià i l'Aragó.

La primera referència que trobem en les fonts clàssiques sobre el territori ilercavó apareix en un text, escrit el 500 a de C. pel geògraf grec Hecateu de Milet en el qual es cita el poble "ilaraugatai".  Temps desprès aquest poble es dividiria  en dos , els ilergets a l'interior i els ilercavons a la zona més costanera.  Titus Livi fa referència al territori ilercavó quan relata els fets de la Segona Guerra Púnica i situa el campament militar  d'Hasdrubal "in agro ilergavonensium". A mitjans del segle I a. de C. el territori i els seus pobladors apareixent novament en els  textos  com un dels pobles ("ilercavonii") que acudeixen a Tàrraco ( Caes., B.C., I, 60, 2-4). També trobem el nom d'Ilercavònia en algunes monedes romanes encunyades en nom de Tiberi des de l'any 47 a. de C. fins l'any 31 de la nostra era). Les monedes porten la inscripció de "MUN. HIBERA.IULIA" a l'envers i "ILERCAVONIA" al revers. A les monedes d'Ilercavonia apareixen  dos tipus diferents d'embarcacions,  unes destinades a la  navegació marítima i d'altres a la  purament fluvial.

Un dels textos clàsics més coneguts és "l'Ora marítima d'Avié", escrita el segle IV de la nostra era i basada en un periple massaliota del VI a. de C. A partir del vers 472 Avié descriu el territori d'Ilercavònia, citant enclaus geogràfics que s'han identificat com el Mont Caro, el Pas de l'Ase i Tortosa o Tivissa.


A la vora hi hagué nombroses ciutats. Aquí, doncs, s'alçaren les ciutats d'Hiclates, Histra, Sarna i la cèlebre Tiriques. El nom de la ciutat és antic, les riqueses dels seus habitants són molt conegudes al llarg de les costes de l'orbe: car, a més de la fecunditat de la terra, gràcies a la qual el sòl cria ramats, vinyes i els dons de la rossa Ceres, els productes estrangers són remuntats pel riu Hiber. 


A prop, un mont escarpat aixeca la seva testa altiva, i el riu Òleum, tallant els camps pròxims, s'escola entre els dos penyals d'uns ports.  Tot seguit, doncs, el mont Sel·lus (aquest és el nom antic de la muntanya) s'enlaira fins a les altures dels núvols. S'hi adossava la ciutat de Lebedòncia, en temps antics; ara, la campanya, despoblada, no conté més que coves i caus de feres.


   Una de les característiques dels ibers era l'elecció d'indrets elevats  per  establir  els nuclis de poblament. Es coneix  amb el nom d'oppidum el poblat fortificat en alçada propi dels ibers i d'altres pobles de l'Europa central.  L'oppidum, segons els professors de la UOC Munilla i Olesti,  s'ha entès com el nucli principal d'habitació d'un sistema polític i territorial amb control sobre una àrea extensa que constituia la seva àrea de captació o zona d'obtenció de recursos econòmics; l'oppidum és també l'espai vertebrador de la resta d'assentaments que composen una estructura de poblament subtribal (torres de guaita, oppidums menors i agrupacions d'explotació agraria sense defenses), de manera que es constitueix en una unitat política que es pot analitzar a partir del coneixement extensiu del poblament d'una zona i de l'aplicació de métodes de distribució teòrics del territori. Les característiques principals d'un assentament en alçada són els següents: facilitat en la defensa de l'indret, potenciada per la construcció de fortificacions; disponibilitat d'una àrea de captació àmplia sobre la que s'exerceis un fort control visual; control de les vies de comunicació cap a la costa i les àrees de mercat, proximitat a zones de recursos hídrics i naturals, com ara boscos i pedreres.


La característica topogràfica del poblament en alçada ha permès que avui en dia encara es conservin molts dels pobles i ciutats que van construir els ibers. Ilercavònia gaudeix d'un importat nombre d'aquest assentaments, i a més a més, se'ns presenta com la zona ibèrica més important de Catalunya i l'única que  ens permet copsar tot el procés històric del I mil·lenni a. de C. des del poblament en cova del bronze final de les coves de Marcó i Janet a Tivissa, fins la romanització de territori, passant pel contactes comercials amb els pobles fenicis i grecs   i els esdeveniments  crucials de la Segona Guerra Púnica. 


De tot aquest immens bagatge històric cal destacar per la seva importància i, en la majoria dels casos  fràgil estat de conservació,  els següent jaciments de les terres d'Ilercavònia: Coves Janet i Marcó (Tivissa) El Puig-roig del Roget, (Masroig), El Castellet de Banyoles (Tivissa), Castellons (Flix),  Forn Teuler (Ascó), Sant Miquel (Vinebre) , Castellets (Mequinensa), Molló (Móra la Nova) Barranc de Gàfols (Ginestar), Castellot de la Roca-Roja (Benifallet),L'Assut (Tivenys),  Aldovesta (Benifallet), La Moleta del Remei (Alcanar), Sant Jaume Mas d'en Serra (Alcanar), l'Assut (Tivenys), el Coll del Moro (Gandesa), El Tossal  del Moro (Batea), Sant Antoni (Calaceit) i una llista veritablement  llarga que creix any rera any gràcies a les noves investigacions, com ho  ha estat la descoberta recent d'un important santuari pre-ibèric al terme municipal de Vilalba dels Arcs.


Joan Josep Duran (2004)